«Pròleg», «Escena» i «De la interpretació» [fragments, Silenci, 1897]
Silenci és una creació escènica del “drama de sentiment” gualià.
L’obra entronca amb el teatre simbolista belga de Maurice Maeterlinck, sobretot s’hi veu la influència de La intrusa. La seva estrena (i èxit) el 15 de gener de 1898 al Teatre Líric converteixen l’obra en una peça de referència en l’obra teatral i escenogràfica d’Adrià Gual. Silenci s’estrena conjuntament amb L’alegria que passa de Santiago Rusiñol, un altre text dramàtic precedit d’expectació i fama.
Silenci és el primer text escrit i dirigit, i amb escenografia d’Adrià Gual, presentada en un teatre públic català. Aparentment, la proposta sembla emular les escenografies naturalistes del teatre francès d’André Antoine, però una anàlisi més profunda, i tenint en compte els diferents llenguatges en joc (la paraula, l’acció i la plàstica), ens descobreix que som davant d’una proposta en la línia del simbolisme latent de Gual. Sembla que l’escenografia ens situï en l’espai realista d’un menjador menestral, però així que avança l’escenificació, l’escenografia muda de significació i esdevé símbol de l’engany de la dona que acaba de morir (no estima el marit sinó un altre). El sentiment amorós en la llar era una fal·làcia, pura aparença, igual que la recreació correcte i ordenada del seu habitatge. La coberta que esbossa Adrià Gual per a l’edició del text il·lustra el misteri i la mentida entre els personatges.
Esbós escenoggràfic: Adrià Gual, Silenci. El dibuix és datat de 1897 en el document original, però la nota no es autògrafa d'Adrià Gual; podria ser un dibuix elaborat posteriorment, vers 1898.
