Adrià Gual: Teoria escènica

A propòsit dels Ballets russos. Impressions [1917] - Simfonia d’un dia serè, 1922

Adrià Gual recrea un paisatge rural de composició senzilla basant-se en analogies entre els colors dels diferents moments del dia i els estats d’ànim i sensibilitats dels personatges Isaac i Beatriu. L’escenògraf modifica els tons i les gammes cromàtiques de cada quadre escenogràfic tenint en compte l’evocació de l’instant de la jornada, la situació entre els personatges i els fragments de ritmes musicals de Johann Sebastian Bach (1685-1750).

Les quatre atmosferes del transcurs d’una jornada simbolitzen diversos estats del sentiment d’amor, al mateix temps que ens remeten a les diferents maneres amb què en cada moment de la vida l’individu s’enfronta a aquest sentiment.

Primer quadre, matinada. Al principi, a la matinada, amb l’acompanyament d’un adagio: “un jove del camp, cepat, fort, pit ample i esguard somniador, qui cerca l’amor arreu on passa, per ennoblir la llar i deixar en la terra rastres de bondat, Isaac, i [...] una noia camperola que té rossos els cabells i la pell bruna, pels afalacs del sol, Beatriu, es troben en un paisatge sintèticament esbossat [...]. Boires de matinada van a poc a poc deixondint-se i descobreixen la serenor esplendent d’un dia d’agost roent i prenyat de desigs”. El dispositiu, de colors càlids, taques sinuoses i tonalitats ambigües, evoca els dubtes i la confusió d’un desig amorós gairebé infantil.

Tercer quadre, capvespre. En el tercer temps, al capvespre, amb ritme maestoso, s’evoca un fons de colors matisats, sense contrast. Beatriu reconeix el seu amor per Isaac i, malgrat les dificultats, accepta la seva companyia en el camí de tornada a casa. Durant el camí, encara ofuscada pel sentiment de desig però assumint l’amor, camina al seu costat, per tal de tenir-lo a prop si defalleix, reconeixent la seva força i amor (maduresa).