Adrià Gual: Teoria escènica

El teatre modern: innovador? [fragments, c. 1898–1899] - Interior, 1899

L’escenificació d’Interior de Maurice Maeterlinck —la segona obra d’aquest autor estrenada a Catalunya després de La intrusa— és produeix en la mateixa sessió en què s’estrena Blancaflor. Per a l’escenografia d’Interior, Adrià Gual esbossa un dispositiu de naturalesa simbòlica de gran austeritat i contenció. Aquest esbós, però, no prosperarà com a disseny per al dispositiu escènic, ja que, com recull el mateix autor a les seves memòries (p.97), el decorat finalment es resol amb l’aprofitament de parts d’altres escenografies. L’únic document gràfic de què disposem és interessant perquè conceptualment i estilísticament aporta un cert matís al plantejament desenvolupat a Blancaflor i a la confiança en la línia de treball de l’escenografia de síntesi. La petita il·lustració escènica en qüestió presenta, en el seu allargat format, dues imatges: a l’esquerra, un senzill apunt de l’espai, i a la dreta, un dibuix, segurament del personatge del Foraster. L’esbós de l’escenografia esquematitza tres elements essencials de composició per a la posada en escena: el bosc, la casa i la finestra. És a través d’aquest darrer element, el més important, que el Foraster contempla l’interior de la llar on la família passa l’estona aliena a la tràgica situació que s’ha esdevingut (vénen a anunciar-los que han trobat la seva filla ofegada). Els finestrals permeten veure l’interior, abastable i segur, però com a element escenogràfic, les finestres, en estar obertes de bat a bat a l’exterior i tenir una desmesurada proporció respecte de la façana de la casa, anuncien la particular significació dramàtica que aniran prenent a mesura que avanci l’obra, funcionant com a pont entre l’atmosfera tranquil·la i segura de l’interior i l’arribada del conflicte des de l’exterior.

Amb aquest esbós i tenint en compte la gran proporció del volum de la casa, Adrià Gual intenta dissenyar un espai per a la representació que separi clarament interior de l’exterior. El dispositiu esbossat és concebut com un acompanyament de caràcter metafòric que confronta la il·lusió de felicitat de la família (interior) amb la devastació (des de l’exterior) irrefutable del destí.