Eixos de debat

Tot just superat l’escull simbòlic del tomb de segle (i de mil·lenni!), feia ben bé l’efecte que la literatura dramàtica catalana acabava d’entrar —segons un conegut mantra atribuït a Josep M. Benet i Jornet— «al millor moment de la seva història».

A grans trets, no costava gaire combregar amb una afirmació tan agosarada: les fornades de nous autors (apareguts d’ençà dels anys noranta) començaven a traspassar el límit dels espais alternatius i començaven a contemplar la possibilitat de professionalització; hi havia companyies, empreses, teatres i directors que en reclamaven la complicitat; el públic s’habituava a pagar per veure muntatges signats per dramaturgs del país; sorgien projectes institucionals destinats a consolidar la trajectòria dels escriptors teatrals; els ensenyaments de dramatúrgia s’oficialitzaven i es diversificaven; tot semblava indicar que l’impuls d’internacionalització endegat uns quants anys enrere no havia estat flor d’un estiu...

Però vet aquí que, entre el 2008 i el 2010, la progressiva expansió i assumpció de la crisi econòmica enxampa el món de les arts escèniques amb la mel als llavis. El futur que s’albirava es desdibuixa de sobte, les oportunitats disminueixen i el miratge s’esvaeix més de pressa que no voldríem. Al Principat, en concret, l’any 2010, la «sentència de l’Estatut» també inaugura un període d’incerteses i restriccions —l’anomenat «Procés»— que fa ploure sobre mullat. Per acabar-ho d’adobar, la pandèmia global de la Covid-19 ve a reblar un clau que ja fa força temps que dessagna el sector.

Han transcorregut deu anys d’ençà d’aleshores... Deu anys ben bons de crisi.

Les preguntes s’acumulen: què se n’ha fet d’aquell impuls i d’aquella eufòria finiseculars? Què se n’ha fet dels autors i les autores i dels seus projectes?, i de les seves expectatives?, i de les seves propostes d’internacionalització?, i dels projectes personals i col·lectius a mitjà o llarg termini? On han anat a parar les iniciatives institucionals que els donaven suport? Sobreviu la complicitat amb les grans i mitjanes companyies vinculades a l’empresa privada? Sorgeix un nou tipus de companyia? I les edicions teatrals, han superat la sotragada? Com ha afectat la crisi a les temàtiques, els models, les formalitzacions i els referents d’escriptura i de posada en escena? S’han transformat els modes de producció?

El simposi «Interpretar el present, imaginar el futur. Literatura dramàtica catalana en temps de crisi, 2008-2021» vol debatre sobre totes aquestes qüestions, i ho vol fer tenint en compte quatre eixos de debat:
 
1. Mecanismes de producció (i com el context determina la factura de les obres)
 
Les dificultats econòmiques han afeblit l’interès de molts països per les noves escriptures d’arreu, fenomen tan i tan característic durant les dècades precedents i que tant havia afavorit la dramatúrgia catalana. El focus s’ha reconduït cap a la producció autòctona. En part per aquest motiu —i amb notables excepcions—, cada cop hi ha menys intercanvis, menys residències, menys festivals centrats en l’autoria, menys traduccions i menys estrenes dels nostres dramaturgs fronteres enllà.

Arran de l’ensulsida econòmica, d’altra banda, els mecanismes de producció imperants s’han modificat o han desaparegut, o se n’han generat de nous. Les instàncies polítiques han alterat els seus sistemes de suport i de subvenció: diversos projectes públics han caigut i algunes possibilitats de finançament s’han esvaït. També han sorgit (o s’han expandit) noves dinàmiques de creació: un nombre significatiu de dramaturgs han esdevingut directors; han nascut petites companyies que, aplegant complicitats i esforços i acceptant de treballar en condicions precàries per seguir en actiu, sovint s’organitzen al voltant de la figura del dramaturg; les obres han anat reduint el nombre de personatges i la complexitat dels espais; s’han originat experiències de microteatre; s’han inventat propostes d’escriptura en línia, formats radiofònics i experiències de teatre audiovisual, i un llarguíssim etcètera.
 
2. Un projecte col·lectiu? (Sobre la tradició, la pertinença i la llengua)
 
D’ençà de l’esclat de la crisi, la perplexitat i la incertesa dels individus contemporanis —els dramaturgs entre ells, per descomptat— no ha deixat d’augmentar. Ara més que mai, tot sembla relatiu, provisional i efímer. En èpoques d’oratge, la globalització s’alimenta de les desferres que abandona el temporal, i així, la desterritorialització de les cultures s’expandeix i es desarrelen les expressions artístiques. ¿Sobreviu, en aquests anys, la consciència d’un projecte col·lectiu de literatura dramàtica?, d’un projecte nacional? Hi ha un sentiment de pertinença compartit? Com s’atresora i s’avalua el patrimoni i la tradició? Sobreviu (o s’incrementa) l’autoodi, tan i tan exposat als anys precedents? Hi ha rastres de la tradició als nous textos, en els nous autors? Com es viu la desaparició d’un autor autòcton de referència com ara Josep M. Benet i Jornet? Com s’usa i com es valora la llengua? Com es relacionen entre elles les dramatúrgies dels diversos territoris del domini lingüístic català? S’estenen altres expressions lingüístiques — més enllà de la llengua catalana— als nostres escenaris? Com incideix en tot plegat la multiculturalitat incrementada dels últims temps?

En el vertigen de totes aquestes qüestions, ens adonem que la memòria col·lectiva cada cop resulta més fràgil: s’esvaeix o s’oculta amb facilitat, i quan ensenya el rostre, gairebé sempre ho fa mostrant-lo a mitges (de manera parcial o tendenciosa) o bellugant-se sense aturador (reconfigurant-se una vegada i una altra). Així doncs, el passat, l’herència, tampoc no semblen fiables. No sembla el lloc més idoni per cercar aixopluc.
 
3. Dramatúrgies del real i reivindicació de la ficció
 
Durant aquests deu últims anys, el truc desesperat dels refugiats a les nostres fronteres —els «rodamons», que diria Bauman— ha esdevingut el símptoma més evident d’un sentiment de catàstrofe global (que també té a veure amb les guerres, el terrorisme, les pandèmies i el canvi climàtic). Tot plegat ha desestabilitzat les estructures polítiques, tant locals com globals —el vell projecte d’Europa i el rol (i el poder) dels governants—, però també ha qüestionat, entre altres coses, els hàbits estètics imperants. Davant la calamitat global i la incertesa, n’hi ha que reclamen el conreu d’un entreteniment alliberador; a l’extrem oposat, hi ha sectors que, en temps de vaques magres, proscriuen qualsevol intent de frivolitat. En definitiva, cal replantejar de cap i de nou els continguts a tractar en les obres, i també la manera (les formes) d’escriure i d’escenificar.

Per a molts, que segueixen un impuls que s’ha iniciat uns anys enrere, s’ha de denunciar el famós simulacre postmodern —fins i tot renunciant a la ficció— per reclamar la irrupció de l’autenticitat en les propostes escèniques. Són els anys del testimoniatge, de la literatura del jo, de la indiferenciació dels papers d’autor, personatge i performer. Aquestes experiències sovint són protagonitzades per dones, que recullen i amplifiquen l’esclat del moviment me too i l’expansió del nou feminisme.

Per a d’altres, per contra, el que cal és denunciar la hipocresia de l’espectacularització i la mentida del real quan aquest real accedeix a les taules: cal una nova ficció —a mig camí entre el document i la faula— com a sobirana dels nostres somnis.
 
4. Processos, estils i models
 
En aquesta línia, és evident que els camins que, durant els anys precedents, adopta l’escriptura (el minimalisme, l’exploració existencialista, la sostracció, el joc oníric o la pulsió narrativa, entre altres) són replantejats de cap i de nou. Qüestionats, més que no pas bandejats, revisats en profunditat i usats de manera inèdita. Autors com ara Pinter, Churchill, Beckett, Lagarce, Fosse, Berhard, Mamet o McDonagh, entre molts i molts exemples pos sibles, perden pistonada. La progressiva normalització del mode narratiu a escena potencia les adaptacions de textos no dramàtics, però defugint la vella necessitat de la dramatització...

Les formes de creació es diversifiquen més enllà de l’escriptura individual solitària (es recuperen formes de gestació col·lectiva, s’estén l’écriture de plateau —en procés, durant els assajos—, s’expandeix l’ús de les noves tecnologies aplicades a la creació...) mentre les temàtiques canvien (des del vell entotsolament postmodern als continguts d’estricta actualitat, siguin globals o de kilòmetre zero). Així mateix, els estils d’escriptura, que als anys precedents ja havien assumit la multiplicitat polièdrica de la rapsòdia, es multipliquen i s’expandeixen. I això fins al punt que, en determinats muntatges, costa de distingir si la partitura textual (l’eix o matriu textual en un espectacle que es proposa traslladar una obra de teatre a escena), allò que dona sentit al concepte de literatura dramàtica, manté la seva funció axial o esdevé tan sols un aplec de materials per a una concepció espectacular diguem-ne postdramàtica.