Eixos de debat

Tot i que en els últims anys l'interès ha anat augmentant, la literatura sobre dramatúrgia dancística encara és, en bona mesura, anecdòtica, testimonial i contradictòria. Objecte de controvèrsia i malentès —sovint de maniobres ocasionals de desacreditació— la noció de dramatúrgia de la dansa és, de fet, el centre d'un extens mapa de desafiaments semàntics, teòrics i poètics.

1. El primer desafiament té a veure amb l'arqueologia del fenomen i amb la història de la seva lexicalització: quan, per què i arran de quins esdeveniments poètics es desenvolupa la noció de dramatúrgia de la dansa? Ha existit mai un paradigma dramatúrgic implícit, a la història de la dansa d'Occident, anterior a aquesta fase de «denominació»? Amb quina finalitat cultural la mateixa noció ha anat lexicalitzant-se i consolidant-se (fins a convertir-se en una mena de lloc comú de les poètiques)? En quins termes apareix l'estat de la qüestió als escrits de referència?

2. El segon es refereix a la definició/descripció del fenomen: què és, o què hauria de ser, la dramatúrgia de la dansa? Davant la vertiginosa pluralitat del discurs inherent, és possible fer un mapa del conjunt de pràctiques que s'associen, nominalment o de facto, a aquesta etiqueta? Hi ha una dramatúrgia de la dansa, dins mateix de l’activitat coreogràfica, que no sap que ho és? És plausible o útil proscriure alguns dels procediments que una part de la praxi dancística actual reivindica com a dramatúrgia? O és precisament la nebulositat i la varietat de pràctiques i semàntiques allò que permet constituir l’especificitat de la dramatúrgia de la dansa?

3. El tercer repte tracta d’aquests aspectes «diferencials»: com se situa la dramatúrgia de la dansa en el conjunt expandit de les dramatúrgies, siguin silencioses, de la imatge, del teatre postdramàtic o «no hegemòniques» en general? Quina relació de continuïtat o discontinuïtat manté amb els paradigmes d'escriptura associats a la idea històrica de la dramatúrgia o de la composició dramàtica? Cal exigir a la dansa paradigmes de construcció dramatúrgica fonamentats en procediments i estructures de la narrativa, el drama o la ficció audiovisual?

4. El quart és potser una subdivisió de l’anterior: quina relació, identificació, jerarquia i/o confusió s’estableix actualment entre la dramatúrgia de la dansa entesa com a «escriptura» i l’escriptura que anomenem «coreografia»? Hi ha una relació de continuïtat, complementarietat o oposició entre totes dues?

5. El cinquè incumbeix els estatuts «autorals»: la dramatúrgia de la dansa és una funció indefugible de l'espectacle dansat o només és funcional en un repertori restringit d'estils (per exemple, el teatre-dansa)? És possible prescindir-ne (per exemple, en la dansa de caire clarament formalista o abstracta)? En quina mesura parlem d'una funció critico-discursiva? En quina mesura d'una funció poètica? En quina mesura d'una prestació professional comparable a la que duu a terme la figura del dramaturg institucional? I finalment, com es pot perfilar l'autoria del dramaturg en dansa, tenint en compte que treballa normalment en un context en què l'autoria (i generalment l'autoritat en matèria poètica) pertany, amb tots els carismes discursius, al coreògraf o performer?

6. El sisè desafiament té a veure amb els estatuts «memorials»: tractant-se d'una pràctica d'escriptura heterodoxa, que sol prescindir de la distribució o de l’axialitat dels textos (o que procedeix a situar-los només en el marc d'una altra escriptura, menys sintagmàtica i més paradigmàtica, feta d'energies, imatges, diagrames de moviment, etc.), com en queda constància? Hi ha una manera de conservar-la, arxivar-la, publicar-la? En quins termes o en quina mesura sobreviu a la feina escènica a la qual s'aplica?

7. El setè afecta els protocols de temporalitat i desplegament pràctic: com s'adapta la creació dramatúrgica a les fases de desplegament d'un projecte coreogràfic? En quins moments hi intervé? Se sincronitza amb el treball d'assajos o viu en una mena de no temps essencial? Quant pesa la idiosincràsia dels projectes? Com es valoren els diversos mètodes de treball en la praxi creativa (en funció també dels diferents estils)? En quina mesura l'eficiència de la tasca dramatúrgica depèn d’aspectes relacionals? Si es basa en un diàleg o en una dialèctica entre dramaturg i coreògraf, quina forma assumeix aquest diàleg i quins suports ho substancien?

8. El vuitè es refereix a la pedagogia: és possible ensenyar o transmetre un conjunt de sabers, destreses i competències en l'àmbit de la dramatúrgia de la dansa? Com es concebria el desplegament curricular inherent? Hi ha una «metodologia» dramatúrgica que pugui aplicar-se sistemàticament a qualsevol context poètic?