Programa

Podeu trobar els documents relacionats al Simposi a l'apartat de "Continguts relacionats". L'enregistrament de cada ponència està enllaçada al programa i també pot trobar-se a l'Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques.

09/10/19

9 a 9.15 h | Benvinguda, a càrrec de Magda Puyo, directora general de l’Institut del Teatre. Presentació de la Jornada i de la revista «Estudis Escènics» de l’IT, a càrrec de Carles Batlle, director de la revista.

9.15 a 10.15 h | Conferència de Jonathan Châtel (Université Catholique de Louvain. Bèlgica): «Camí d'Andreas»
Versió en francès (llengua original)
En aquesta comunicació presentaré les etapes estructuradores de la meva adaptació i reescriptura de Camí de Damasc d’August Strindberg, Andreas. A partir d’una interrogació al voltant de la identitat incerta del personatge del Desconegut i de les observacions relacionades amb el procés de traducció, el treball de reescriptura gira al voltant del tema dels canvis vitals i la desaparició. Andreas, un joc laberíntic en diàleg amb el camí strindbergià, també ha resultat ser una meditació sobre l’escriptura i sobre el paper de la figura materna en el procés de creació. Finalment, examinaré les meves decisions a l’hora d’escenificar aquesta immersió en el cor d’una existència en crisi, a l’encreuament de la caiguda i el renaixement.

10.15 a 11.15 h | Conferència d’Imma Merino (Universitat de Girona): «L’empremta de Strindberg en Bergman»
En un passatge del seu llibre de memòries Llanterna màgica, Ingmar Bergman explica que, durant un temps, cada cop que posava en escena una obra de Strindberg arribava un desastre, cosa que li feia pensar que, per algun motiu, el dramaturg no volia saber-ne res: «La idea va entristir-me perquè l’adoro». Havent-lo llegit voraçment des de molt jove, Bergman va demostrar que adorava Strindberg, dirigint nombroses obres teatrals seves, algunes de les quals en diversos muntatges, com és el cas de La senyoreta Júlia i Un somni, cosa que esmenta al final de Fanny i Alexander i que gravita a Després de l'assaig, en què Enland Josephson encarna un dels alter ego de Bergman. Però, a més de retornar sempre al teatre i de referir-s’hi explícitament en algunes pel·lícules, Bergman va pouar de Strindberg per construir els seus drames cinematogràfics com una exploració del dolor humà, del malestar de les relacions amoroses i sexuals, dels morts convertits en fantasmes que persegueixen els vius, dels límits incerts entre la realitat i el somni, entre altres qüestions. És així que s’abordaran les empremtes de Strindberg en el cinema de Bergman.

11.15 a 11.30 h | Pausa

11.30 a 12.30 h | Conferència de Jean-Pierre Sarrazac (Université Paris III-Sorbonne Nouvelle. França): «El meu recorregut amb Strindberg».
Versió en francés (llengua original).
El meu gust pel teatre de Strindberg va cristal·litzar a finals dels anys setanta, quan feia classes de dramatúrgia a l’Escola Nacional de Teatre d’Estrasburg. En aquell moment, em va cridar molt l’atenció la perspectiva ibseno-strindbergiana que Claude Petitpierre desenvolupava en els seus treballs escènics amb els alumnes. L’any 1982 vaig inaugurar els Tallers de Formació i Recerca de la Comédie de Caen (que vaig dirigir fins al 1991) amb un cicle dedicat al teatre de Strindberg, el qual va tenir continuïtat durant tres temporades més. Com a complement teòric a aquelles activitats, vaig organitzar, a la mateixa Comédie de Caen, un seminari dedicat a Strindberg amb diversos especialistes i traductors. L’esdeveniment —que es complementava amb la presentació pública del Camí de Damasc— va donar lloc al número 73 de la revista Théâtre / Public.

Aviat, la meva passió per Strindberg va anar més enllà del marc estrictament educatiu i es va afirmar en el meu treball com a director i dramaturg. Va ser així com, amb la participació del Jeune Théâtre National, vaig muntar El somni a la Comédie de Caen l’any 1988, una experiència artística essencial per a mi. Van seguir altres muntatges i adaptacions, com ara Harriet, una obra personal sobre la relació de Strindberg amb la seva tercera i jove esposa (publicada a Éditions Théâtrales), sobre l’amor al teatre i el teatre de l’amor.

Si bé és cert que l'ensenyament i la investigació acadèmica han contribuït a mantenir viva en mi la flama de Strindberg (a tall d’exemple, el llibre Théâtres intimes, Actes Sud, 1989), aquesta flama també ha estat alimentada per l’experiència artística, per una veritable pràctica multiforme del teatre de Strindberg. Encara avui, quan acabo de publicar Strindberg, l’Impersonnel —un assaig sobre el teatre de Strindberg en relació amb els relats autobiogràfics i amb l’autoficció—, estic escrivint una nova obra, aquest cop en diàleg amb l'opus 2 del teatre de cambra strindbergià, La casa cremada...

12.30 a 13.30 h | Conferència de Teresa Rosell (Universitat de Barcelona): «La sonata dels espectres: el verí i la visió»
L’obra d’August Strindberg dinamita el drama per representar el procés de destrucció de sentit i el seu contingut residual. Si en el drama tradicional el sentit metafísic era una part essencial de l'obra, en Strindberg, aquest sentit —un aspecte que garanteix la unitat i la coherència— queda en suspens. Així, les seves obres de cambra s’aniran desposseint gradualment del seu instrumental i convencions dramàtiques: pràcticament no hi ha situació, acció, conflicte o gruix psicològic dels personatges. Precisament, La sonata dels espectres mostra una clara pèrdua de referencialitat, de l’exterior a l’interior, a mesura que avancem en els seus tres moviments, inaugurant una tendència al subjectivisme. La informació proporcionada resulta esbiaixada i la percepció de la realitat, des d’una altra mirada, provoca una estranyesa de la quotidianitat, com també una suspicàcia sobre la configuració de la identitat moderna.

13.30 a 14.30 h | Conferència de Carolina Moreno (Universitat de Barcelona): «Strindberg, l’artista»
Els quinze minuts de durada de La més forta condensen alguns desafiaments de la producció teatral de Strindberg: el temps escènic, el llenguatge no verbal o la construcció dialògica de l’argument i dels personatges a través de la lluita de cervells entre la Senyora X i la Senyoreta Y. La introspecció psicològica exposa la naturalesa polifacètica i contradictòria de l’ésser humà i convida l’espectador a compondre els personatges des de la seva pròpia subjectivitat. Es tracta d’un dels girs més moderns de la concepció teatral de Strindberg que enllaça amb la nostàlgia que desprèn la pèrdua de la representació totalitzant de la realitat, pròpia de l’esperit de l’època a Europa, i especialment a Escandinàvia.

Strindberg va saber copsar i interpretar els batecs de la seva època i la necessitat de nous llenguatges, i es va llançar a evidenciar-ho als seus congèneres transitant sempre pels límits de tots els gèneres, arts i disciplines fins arribar a forçar els límits de la comprensió, com va fer a Inferno o a les obres per al Teatre Íntim.

Ara bé, Strindberg era un escriptor amb una elevadíssima consciència estètica i voluntat de forma i La més forta és un exemple d’aquesta literatura chercheuse, que deia Barthes. A través d’aquesta obra, acompanyarem Strindberg pel terreny ignot i a les fosques de la creació artística en llibertat i experimentarem en certa mesura l’atracció per l’abisme que sent l’artista si es lliura sense reserves al seu instint creador, com defensa des d’aquí la seva contemporaneïtat i interpel·la els dramaturgs de la nostra època.

14.30 a 16 h | Pausa
 
16 a 17 h | Conferència d’Anna Pettersson, directora del Teatre Íntim d’Estocolm. Suècia [ENG]

17 a 18.30 h | Taula rodona: «Escenificar Strindberg»

Amb la participació de: Pau Carrió, Jordi Casanovas, Claudia Faci, Alfons Flores, Raimon Molins, Teresa Vilardell

Taula conduïda per Carles Batlle

18.30 a 19 h | Lectura dramatitzada: M.A.A.M.D.T.I.

August Strindberg*, d'August Falck i Teresa Vilardell

Direcció: Teresa Vilardell
Intèrprets: Marta Millà, Jordi Font, Alícia Buil i Ricard Boyle
Amb aportacions de Carolina Moreno i Miquel Casamayor

19 a 19.15 h | Intervenció de clausura, a càrrec de Carolina Moreno (Universitat de Barcelona) i Teresa Vilardell (Institut del Teatre)