28.1.2019
ENTREVISTA a Alexis Eupierre, director del Conservatori Superior de Dansa (CSD) de l'Institut del Teatre
Superat el primer trimestre del curs, l’Alexis Eupierre, director del Conservatori Superior de Dansa (CSD) de l’Institut del Teatre des de setembre de 2018, fa una valoració de la seva experiència al capdavant de l’escola i analitza els principals reptes pedagògics del centre amb motiu de la futura adscripció a la universitat. Amb 52 anys i una trajectòria com a ballarí, coreògraf i docent que l’ha permès trepitjar escenaris de mig món i guanyar-se el reconeixement en el món de la dansa, viu amb intensitat la tasca de dirigir el CSD amb l’ambiciós objectiu de formar les futures generacions de ballarins i pedagogs del país.
Com t’has enfrontat a la responsabilitat de dirigir el CSD?
Amb molt de respecte, il·lusió i optimisme perquè és una escola que conec molt d’a prop i des de diferents àmbits. He estat professor molts anys, després cap d’especialitat i en la darrera fase, sotsdirector. El projecte el vam iniciar junts amb el Jordi Fàbrega i tinc molt clar què volíem fer. De tota manera, per a mi, la direcció d’una escola és una qüestió d’equip, i tinc un equip fantàstic format per persones amb perfils molt diferents: l’Anna Roblas, sotsdirectora; la Lipi Hernández, cap d’especialitat de Coreografia i Interpretació; la Montserrat Lloret, cap d’especialitat de Pedagogia, i el Toni Gómez, al capdavant de la secretaria acadèmica. I també la Sandra Parreu, com a secretària. El meu objectiu és aconseguir el compromís mutu de totes les persones de l’equip, de manera que puguem fer l’escola plegats.
Quins reptes formatius té el CSD a curt i mitjà termini?
Estem elaborant un nou pla d’estudis amb motiu del procés d’adscripció a la Universitat de Barcelona que, en principi, s’implantarà al curs 2020-2021. Per tant, l’objectiu principal és pensar, reformular i conceptualitzar aquest nou pla d’estudis i definir a què ha de respondre. Aquesta situació ens dona una oportunitat molt interessant perquè no només està el CSD fent aquest procés, sinó també l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD), i poder-ho fer plegats i generar sinergies, és de gran valor. Ens interessa molt anar més enllà de les fronteres, perquè els artistes d’avui treballen en molts àmbits, i en la creació intervenen perfils de diverses disciplines. Per això estem fent una revisió profunda a partir de preguntar-nos què són un coreògraf i un pedagog avui dia, i quin tipus de ballarí i de pedagog podem generar des de l’escola.
A quina realitat han de fer front avui els ballarins i pedagogs de dansa?
Abans hi havia la visió clàssica del ballarí que es formava per treballar en una companyia durant molts anys, però aquesta realitat no és així al nostre país ni tampoc a Europa. Ara hem de formar un intèrpret que tingui capacitat d’autogestionar-se, de generar projectes, de ser creatiu i intel·ligent, i que pugui adaptar-se a diferents llenguatges i estils. Des del CSD, concebem un intèrpret de dansa i de moviment, emmarcat en les arts escèniques contemporànies. I això vol dir que l’intèrpret, a part de ballar bé, ha de saber dir un text, articular-lo a nivell verbal i escrit, ser dúctil, etc. El rol que fa l’artista a la societat contemporània ha canviat igual que les circumstàncies dels contextos laborals, i aquesta és una realitat que hem de contemplar dins del nou pla d’estudis. Per això, el nostre objectiu com a centre públic de formació, és dotar els estudiants de coneixements històrics sòlids perquè puguin entendre quin és el bagatge de la dansa que ens ha portat fins aquí, però sempre amb l’ambició que no es limitin a reproduir models existents, sinó que puguin crear-ne de nous, o almenys tinguin al seu abast les eines necessàries per sobreviure en la professió. I és que les pràctiques contemporànies són cada cop més híbrides i eclèctiques, ja que tenen a veure amb el moment artístic de la societat. Alhora, el ballarí cada vegada ha de ser més polivalent: ha de ballar i donar classes, muntar coreografies o ser un intèrpret actiu i generar material coreogràfic per a un coreògraf. Hem de generar ballarins no només des del punt de vista tècnic, sinó que pensin, llegeixin, identifiquin els conceptes, i siguin proactius, emprenedors i autosuficients.
Què diferencia el CSD d’altres conservatoris de dansa?
Sobretot la idea de transdisciplinarietat i la hibridació de llenguatges, que queda reflectida en l’estructura de l’Institut del Teatre, on, a part dels estudis superiors del CSD, s’ofereixen estudis superiors d’art dramàtic en les especialitats d’interpretació, escenografia i direcció i dramatúrgia, així com el grau professional de dansa a través del Conservatori Professional de Dansa. I ens diferenciarem encara més quan ens adscrivim a la universitat, ja que serem l’únic conservatori superior de dansa de tota Espanya que estarà adscrit al sistema universitari. En aquest sentit, en el nou pla d’estudis volem donar el mateix valor al que significa articular en el context específic del perfil de l’Institut del Teatre, i a la formació humanística per dotar els estudiants d’eines de pensament. Per nosaltres és molt important tot el que té a veure en procés, recerca i experimentació perquè entenem que el motor de canvi és la recerca. La recerca produeix innovació en la mesura que és teòrica i pràctica. Nosaltres treballem des del cos, amb el cos i amb l’experiència, i crec que podrem aportar molt de coneixement no només a la dansa, sinó a la societat en general.
Què ens pots avançar del nou pla d’estudis?
Plantejarem dos graus separats, un de pedagogia i un de coreografia i interpretació. Un dels canvis és que els estudis no es vertebraran a través dels estils, perquè vivim en un moment molt eclèctic en què els llenguatges són molt canviants. El que vertebrarà l’eix fonamental de coreografia seran unes eines que amb qualsevol llenguatge o estil ens permetin generar un discurs contemporani. I el mateix en el grau de pedagogia, sempre amb l’objectiu que el pedagog tingui la capacitat de conceptualitzar i articular projectes que vagin més enllà dels específics de donar classes en el que sigui.
Què és el més important que s’endú un estudiant quan acaba els estudis al CSD?
Al CSD sabem que no tots els estudiants aprenen de la mateixa manera, ni a la mateixa velocitat, ni tenen les mateixes necessitats. En aquest sentit, en tant que som una escola petita, podem atendre aquestes especificitats i empoderar els estudiants a partir d’analitzar les seves capacitats, potencialitats i mancances, i estar al seu costat en el procés d’aprenentatge perquè les posi en valor. Tot això genera un tipus de model educatiu que te més a veure en acompanyar l’alumne que no pas en adoctrinar-lo, i això crec que és de gran valor per a l’estudiant.
Com esteu potenciant la inserció laboral dels futurs graduats?
Ara tenim quasi el 100% d’inserció laboral de tots els estudiants que s’han graduat al CSD. En aquest sentit, per a mi és clau que una part important de l’equip docent siguin professionals en actiu, ja que això suposa que els professors estan en contacte amb la realitat, i d’alguna manera afavoreix que es generin vincles amb els estudiants que els seran de profit de cara al futur. També estem fent molts projectes fora de l’escola, i aquest és un aspecte que potenciarem més en el nou pla d’estudis.
Com veus la situació de la dansa al país?
A nivell laboral, la situació és molt precària. Amb la crisi del 2008-2009 moltes companyies van plegar, i actualment no n’hi ha cap on puguis treballar-hi i fer-te gran. Els escenaris son fràgils, mòbils i incerts. Justament quan dic que hem de dotar els alumnes d’altres coses que no sigui només ballar, és perquè puguin respondre a coses que no sabem quines seran. D’altra banda, hi ha el problema afegit que costa molt posar en valor el coneixement que produeixen els artistes ja que no es dona a la cultura de la importància que té. Els artistes exerceixen una funció dins de la societat en tant que perceben i intueixen què està passant i d’alguna manera transformen aquesta percepció en un discurs.
Tot i això, ets optimista?
Soc optimista en el sentit que no tenim la millor situació del món, però a Catalunya i a Espanya hi ha molta creativitat, i això és molt ric. Tenim petites xarxes, els equipaments més importants de dansa estan dirigits per gent que està fent una bona feina com l’Àngels Margarit, al Mercat de les Flors; el Cesc Casadesús, al Grec; el Gaston Core, a la Sala Hiroshima o l’Oscar Dacis a La Caldera. Tots estem comunicats i crec que estem generant un teixit i fent moltes coses amb pocs recursos, malgrat que encara queda molt camí per fer.
Què és per a tu la dansa?
Per a mi la dansa va ser la manera de poder estar en el món i comunicar-me amb els altres. La dansa m’ha permès aprendre molt de mi mateix en tots els nivells: físic, emocional, intel·lectual, relacional... M’ha donat l’oportunitat de viatjar, conèixer altres cultures, establir relacions entranyables... És tant íntegre i té tantes capes que no s’acaba mai fins que deixes de tenir un cos. Hi estic tan interessat com el primer dia, gaudeixo i aprenc contínuament.
