Eixos de debat

El debat s’estructura en dos àmbits: «Els llocs de l'espectacle» i «La ciutat i la seva potencialitat dramatúrgica». El primer se centra en l’arquitectura i l’urbanisme; el segon està dedicat a aquells fenòmens que, des de la pràctica artística, s’interessen per la singularitat dels espais urbans: dues mirades que caldrà fondre en una perspectiva més àmplia.

L’any 1978, per a un número monogràfic de la revista L’Architecture d’Aujord’hui dedicat a «les lieux du spectacle», Antoine Vitez escrivia un article titulat «L’abri ou l’édifice». En l’espai obert entre l’auster i sovint anònim refugi que abriga el treball d’una companyia teatral i l’edifici més aviat monumental i grandiloqüent, Vitez situava el conjunt de les arquitectures teatrals.

A les metròpolis contemporànies, les arquitectures teatrals o bé esdevenen actors de transformació urbana o bé es converteixen en construccions autistes, indiferents a l’entorn. En un o altre cas, però, sempre acaben jugant un rol capital en la vida ciutadana.

Els edificis teatrals materialitzen una idea artística i, al mateix temps, estan en consonància amb una construcció social. Els vincles entre teatre, arquitectura i societat en l’època present (des de la perspectiva de la seva relació amb la ciutat) són l’eix d’aquest primer àmbit del Simposi. En aquest sentit, cal fixar l’atenció no només en els teatres, entesos com a arquitectures projectades ja de bon inici per a la representació escènica, sinó també en aquells espais trobats que, al mateix temps que generen el lloc just per a una posada en escena concreta, actuen d’agent revitalitzador i retornen espais abandonats a la vida ciutadana.

Teatres i ciutat tenen vides paral·leles, una història d’acords i desacords que es reflecteix en el mapa teatral d’una població. Observar la disposició dels teatres a la ciutat permet captar la capacitat estructuradora del fet teatral a la urbs moderna. Entre ciutat i teatres s’estableix una relació ambivalent. D’una banda, el potencial cívic de l’espai urbà atrau el teatre; de l’altra, l’activitat teatral contribueix a materialitzar la sociabilitat del lloc. Cal establir un debat a propòsit d’aquesta qüestió en relació amb el món contemporani. Això sí: amb la plena consciència que, sovint, l’anàlisi del present no pot eludir l’observació del pòsit del passat.

Però la ciutat no ha de ser vista només com un lloc on s’ubiquen els edificis per a les arts escèniques, siguin del tipus que siguin, ni tampoc com a fons material d’una escena. Diversos indrets de la ciutat poden esdevenir escenari –espai escènic indissoluble– d’actes performatius que, en el seu esdevenir en la ciutat, immersos en ella, ens permetin redescobrir-la.

S'obre, doncs, un nou marc de trobada entre artista i ciutadania, fora del recinte teatral, que amplia les possibilitats d'encontre i relació, i modifica sovint el rol tradicional de l’espectador (en la majoria dels casos, s'activa i passa a tenir una presència determinant en l'esdeveniment). Així, doncs, el simposi també vol analitzar com les arts escèniques busquen una connexió més estreta entre el context urbà i el teixit social; com reobren un diàleg –i un punt de trobada– directe entre l’espectacle, la ciutat i la ciutadania.

D’altra banda, en uns moments en què sembla que l'interès per connectar el teatre amb la vida –amb el nostre entorn immediat– és més viu que mai, cal que ens preguntem quina relació s'estableix entre realitat i ficció en tots aquells processos de creació que s'activen en espais no específicament teatrals. És a dir, com es desdibuixen i contaminen els límits entre la realitat i la ficció en aquests altres espais urbans tot generant poètiques inèdites. També com es construeix la dramatúrgia a partir de la significació prèvia dels escenaris cercats.

Els intents de centrar-se en la vida real per confrontar-la amb l'espectador des d'una visió artística han donat pas a la revisió del concepte d’autoria. En el moment en què l'acte de creació neix de i es construeix directament des de l'experiència real de fets i persones, de vides quotidianes i entorns ordinaris, la qüestió de l'autoria es posa damunt la taula. Sovint, quan el teatre surt de l'edifici teatral per trobar el seu lloc a la ciutat i explorar el seu potencial dramatúrgic (com en el cas de molts treballs de la companyia Rimini Protokoll o de Roger Bernat), els intèrprets presten les seves històries tot esdevenint coautors –i també protagonistes– del seu propi relat.

Finalment, també cal que ens interroguem sobre quins formats (itinerància, intervenció, acció, performance, teatre document, domèstic, immersiu…) o quins processos creatius es despleguen a l’hora d’efectuar escenificacions en espais no teatrals al segle xxi i quins són els valors i els propòsits que hi ha darrera d' aquestes pràctiques.