Eixos de debat

Strindberg qüestiona amb contundència la forma dramàtica absoluta. Necessita elaborar motors de teatralitat des de la intrasubjectivitat i el pensament polític. És per això que focalitza en l’univers interior del personatge i en el seu recorregut vital. En la major part de la seva producció, els individus —sovint en un joc explícitament autoreferencial— busquen la manera d’alliberar la complexitat del seu univers íntim. En aquesta línia, de manera més o menys conscient, l’autor traça els camins d’allò que, a dia d’avui, anomenem «descomposició del subjecte contemporani» i «dissolució del personatge».

Strindberg, doncs, obre camí. Explora en els límits, en els marges, en la frontera: tant pel que fa a l’ús de la llengua o a les formes establertes del drama i de la literatura en general, com pel que respecta a l’enfocament de diverses temàtiques. I encara també a l’hora de comprendre el paper que té l’escriptor en la societat, o a l’hora d’abordar algunes qüestions d’àmbit científic o tecnològic. D’aquesta manera, Strindberg aconsegueix ocupar el centre del camp literari i cultural del moment (que contribueix a construir juntament amb altres artífexs de l’esclat de la modernitat al nord, com ara Ibsen o Brandes).

Dels temps de Strindberg ençà, el teatre no ha deixat de repensar-se. Les noves propostes han apostat per descompondre i recompondre l’espai, el temps o els personatges; per relativitzar els marges que separen la veritat de la ficció; per activar tot un patchwork de gèneres, estils i materials… L’essència d’allò que és dramàtic es dissol. Avui, a l’interior d’una mateixa obra es poden conjugar (rapsòdicament, que diria Jean-Pierre Sarrazac) processos narratius d’objectivació (model èpic), el viatge cap a interior —l’accés a l’íntim— (model líric) i l’intercanvi dialogal (model dramàtic). Però, i si a dia d’avui aquesta cursa intempestiva comencés a mostrar signes de fatiga? I si les velles troballes ja haguessin començat a esdevenir noves convencions? I si l’impuls cap a la contemporaneïtat s’hagués desconnectat de l’embranzida que el va originar? I si el creador i prescriptor contemporani —immers en múltiples batalles— hagués oblidat a qui i de què parla?

Pel que fa a l’obra dramàtica de Strindberg, ens interessen especialment (però no exclusivament) obres com ara El camí de Damasc, Sonata d’espectres o El somni. Es tracta de rescatar l’audàcia d’uns textos que van trencar les expectatives i les convencions del seu temps; d’acceptar el repte formal i discursiu que aquestes peces ens plantegen com una invitació a repensar què vol dir fer teatre contemporani.

D’altra banda, també ens interessa observar com és llegit, interpretat, adaptat i escenificat Strindberg en l’actualitat. Sobretot —però tampoc exclusivament—, per aquells escenificadors que adopten els textos strindberguians com a partitura o com a material de base a l’hora de concebre els seus espectacles.