2.11.2020
El ballarí, coreògraf i director artístic alacantí Gustavo Ramírez (San Fulgencio, 1978) és el creador d’una nova peça que IT Dansa, la jove companyia de dansa de l’Institut del Teatre, incorporarà en el seu repertori a partir de 2021. Amb aquesta ja seran quatre les col·laboracions de Ramírez amb IT Dansa després de “TI.TO” (2003), “Flabbergast” (2005) i “En busca de” (2008). Per l’artista, que gaudeix de reconeixement com a coreògraf en l’àmbit internacional, tornar a l’Institut del Teatre, on es va formar en dansa contemporània en el Conservatori Professional de Dansa (CPD), és un plaer i una manera d’agrair tot el que el centre va donar-li en la seva etapa de formació.
Com definiries la nova coreografia que has creat per a IT Dansa? Què transmetrà?
És una peça creada especialment per a IT Dansa a petició de la seva directora artística, Catherine Allard. L’encàrrec era fer una coreografia que fos l’inici d’un espectacle i que fos positiva. Quan vaig començar a plantejar-me-la vaig pensar en les diferències entre la generació dels ballarins de la companyia, que són molt joves, i els de la meva generació, 1978. I em vaig adonar de com ha evolucionat el concepte d’amor. On vaig néixer, un poble molt petit d’Alacant, només hi havia una manera d’estimar. En canvi, ara, a la gent jove no li importa a qui estimis ni com ho facis. Hi ha una veritable llibertat d’elegir en l’amor i també pel que fa a la forma de vestir, de pentinar-se… Ells decideixen de quina manera volen estimar i com volen que els altres els vegin. En aquest sentit la coreografia, que provisionalment es diu “Love parade”, és un tribut a la llibertat de l’amor. És una peça simpàtica que serà com una desfilada de possibilitats. Presentarem diferents relacions i al final desfilaran tots els personatges. Jugarem amb la idea de l’amor, encara que la peça també reflectirà la incertesa del futur dels joves. Hi haurà també uns textos breus de Xavi Puxades, director de teatre valencià, i potser també algú cantarà o parlarà.
Crec que tindrà una música molt especial. Explica’ns.
La música escollida és la que s’anomena easy listening, que té aquell punt glamurós i amb classe dels 60 però que també comença a incorporar els bits dels 80. Té fins i tot una mica de música electrònica minimalista. És un so trans molt especial que et fa estar com en estat de trànsit, que et produeix una sensació hipnòtica. És una música que t’embolcalla, t’emociona però no te desborda. I tenint en compte que la coreografia pot tenir el paper de ser inici de funció, és una música que et fa venir ganes de veure més.
Aquesta és la quarta vegada que vens a treballar a IT Dansa. Què és el que et fa repetir?
Soc una persona lleial i sempre recordo qui m’ha donat oportunitats i m’ha ajudat. Per mi estar aquí és fer doblet perquè estimo l’Institut del Teatre i estimo el Conservatori Professional de Dansa, on em vaig formar. L’Institut em va donar les eines suficients per desenvolupar-me durant la resta de la meva carrera. I d’altra banda, pel que fa a IT Dansa, quan vaig començar a coreografiar, la Catherine Allard em va donar l’oportunitat de fer-ho amb ells, i segurament aquella col·laboració va posar el meu nom al cap de molta gent que no em coneixia. Quan vinc aquí em sento com a casa i tinc la necessitat d’aportar el meu granet de sorra perquè a mi em van ajudar molt.
Com has vist els ballarins d’IT Dansa durant aquests dies de feina en que els has ensenyat la peça?
Molt bé, com sempre que vinc. Jo que treballo amb diferents companyies joves de tot Europa, he de dir que a IT Dansa percebo que hi ha un bon mètode i una excel·lent ètica de treball que facilita molt les coses i permet aprofitar molt més el temps. Es noten les ganes de treballar i de ballar. A més, els ballarins estan en el seu millor moment per a un coreògraf perquè tenen molta capacitat d’aprendre i s’ho mengen tot. Això és tot un gust perquè van on tu els dius, i també és bonic perquè qualsevol avançament que fan és molt obvi.
Com recordes el teu pas pel Conservatori Professional de Dansa?
Per mi van ser uns anys súper intensos, els tres anys més intensos de la meva vida. D’aquelles èpoques que tornaria a repetir. Vaig fer els cursos de cinquè, sisè i setè. Venia d’una escola privada, sabia ballar, però no sabia res de tècnica. I en tres anys em van fer un professional. Va ser graduar-me i aconseguir el meu primer contracte. Per mi va ser un canvi molt gran venir a estudiar aquí perquè podia ballar cada dia en aules grans, amb pianista, tenia molts professors i professores i, a més, estava envoltat d’altres companys que volien el mateix que jo.
Vas arribar a imaginar-te mai que aconseguiries el que has obtingut quan estudiaves dansa?
Per res! Quan de petit anava a l’escola de dansa, la meva màxima aspiració era ser com la meva professora Joseta. Volia donar classes com ella, crear els festivals de l’acadèmia... I sense adonar-me vaig arribar al Conservatori Professional de Dansa de l’Institut, a Barcelona, i aleshores vaig descobrir que el que volia era ser professor d’allà i coreografiar els tallers dels alumnes. Després em vaig assabentar que hi havia companyies de dansa, que et pagaven si entraves en alguna, que calia anar a ballar a Europa... El cert és que vaig anar creant-me noves aspiracions a mesura que m’anava assabentant del que existia. Però de petit no m’ho podia imaginar perquè ni tan sols sabia que hi havia uns estudis per a ser coreògraf.
Què recomanaries als joves que s’estan formant per ser ballarins professionals?
Els diria que totes les persones que he conegut fins ara i que tenien veritable passió per la dansa, han aconseguit d’alguna manera el que volien. O sigui que si hi poses passió, no només feina, es pot aconseguir. El recorregut no és fàcil i si no tens aquesta passió, esdevindrà un sobreesforç. És veritat que de vegades pot resultar cansat però superar cada esglaó del recorregut serà tot un plaer.
Amb la situació actual de pandèmia, com veus el futur de la dansa?
El futur de la dansa és el mateix. La dansa ha de fer-se sense mascareta, amb contacte i ha d’ensenyar-se a l’aula o bé representar-se en un escenari per poder-ne gaudir en viu. L’audiovisual és un bon afegit tant en l’àmbit de l’ensenyament com en el propi espectacle de dansa, però la dansa és hand craft, està i estarà sempre feta a mà. La situació actual és una transició que hem de passar per tornar després a la normalitat. No puc entendre la dansa de cap altre forma.
