Programa

Podeu trobar els documents relacionats al Simposi a l'apartat de "Continguts relacionats". L'enregistrament de cada ponència està enllaçada al programa i també pot trobar-se a l'Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques.

Podeu consultar les biografies dels participants del simposi clicant aquí.

19/10/22

8.45 a 9 h | Acollida 

9 a 9.45 h | Benvinguda institucional a càrrec de Sílvia Ferrando, Directora general de l’Institut del Teatre i presentació del Simposi, a càrrec de Roberto Fratini.

9.45 a 11 h | Taula 1. Els ulls del temps
Ens trobem amb tres creadors que articulen la dramatúrgia de les seves peces a partir d'imatges potents amb factura casolana. Aquesta textura low tech impregna els seus espectacles i s'estén als dispositius que creixen en complexitat i càrrega semàntica a mesura que entrem en les seves obres, on la pantalla pot esdevenir recurs escènic o font iconogràfica. L'espectador, a banda de mirar, sent que aquests artistes l'observen amb els ulls dels nostres temps.

Amb Francisco Ruiz de Infante, Olga Mesa i Søren Evinson

Moderació a càrrec de Bàrbara Raubert

11 a 11.30 h | Pausa 

11.30 a 13.15 h | Taula 2.  Infidelitats i pol·linitzacions: indagar en les dramatúrgies de les danses
Les persones que participen en aquesta taula es relacionen amb les dramatúrgies de la dansa des d'una funció o posició múltiple (performer-ballarina-dramaturga-coreògrafa-directora-escriptora); també des d'una certa infidelitat a disciplines o estils artístics acotats (viatgen entre dansa, teatre, cine, literatura o performance). Pensen les idees d'autoria i poètica, o els discursos de les dramatúrgies de la dansa, des d'un espai fructífer; al capdavall, ens suggereixen que indaguem en les sinergies, aparellaments o pol·linitzacions que s'observen —o se cerquen— en la convivència entre les danses i les dramatúrgies. I també (tot reconeixent el seu caràcter mutant i situacional), en els diàlegs, processos, metodologies, poètiques, estructures o escriptures confeccionades pel cos i per al cos. 

Amb Amalia Fernández, Celso Giménez, Cristina Morales i Sol Picó

Moderació a càrrec de Riikka Laakso

13.15 a 14.30 h | Comunicacions

Mariana Camargo: «Dramaturgia: gesto artístico indisciplinar y danzante»
Una dramatúrgia que emana de la dansa ens sembla una cosa inevitable. Joseph Danan assenyala que, a l'art, quan hi hagi una acció que creï moviment, un escenari i un pensament, hi haurà dramatúrgia. De fet, avui sabem que l'escenari, l'acció i el pensament són presents a la dansa i que en les darreres dècades els seus dramaturgs han intentat, amb diferents paraules i mètodes, trobar un modus operandi dramatúrgic específic per a la dansa. També sabem que els desenvolupaments que ha experimentat l'escenari durant el període posdramàtic, ha propiciat dins dels estudis teatrals grans debats al voltant de la dramatúrgia, fins al punt que Danan va acabar preguntant-se si ja no es dirigia cap a la seva fi. En un dels últims articles, Danan assenyala que l'exercici de la dramatúrgia en l’actualitat s'ha desprès del marc disciplinari per expandir-se en el vessant artístic. En aquest moviment que fa convergir les disciplines, la dramatúrgia hauria esdevingut un gest artístic. Un gest indisciplinari segons l'autor i que, en la nostra lectura, també pot ser dansaire. Així, la meva proposta és presentar una breu panoràmica de la dramatúrgia contemporània a les dues disciplines i després subratllar un dels punts de confluència que les uneixen —produït després de dècades de crisi de la dramatúrgia per part dels estudis teatrals i anys de recerca d'una dramatúrgia pròpia de la dansa. Les dramatúrgies compartirien, així, l’aspecte d’un estat indisciplinari i es trobarien en una poètica que se centraria menys en el discurs i més en les sensacions. 

Salvador Sánchez Sánchez: «Sobre el sentit i la necessitat d’una dramatúrgia de la dansa»
Sempre ha existit una visió dramatúrgica de la dansa, encara que no s'hagi definit en aquests termes fins fa pocs anys. «En la història de la dansa, sovint trobem altres artistes involucrats, que no són anomenats dramaturgs, però que acompleixen aquesta funció*», apunta Guy Cools, posant com a exemple la importància dramatúrgica de John Cage en la carrera de Merce Cunningham, «...perquè li va proporcionar eines i metodologies per a desenvolupar la seva pràctica coreogràfica» (“Dance Dramaturgy as a Creative and Somatic Practice. The Art of Witnessing”. A Re:search_dance dramaturgy. Torino: Prinp Editore, 2017). Efectivament, podem dir que la funció del dramaturg en dansa té a veure amb les eines i metodologies utilitzades en la creació escènica. Com assenyala Bart Van Den Eynde, una anàlisi dramatúrgica no implica només un qüestionament teòric, sinó, sobretot, una discussió escènica. Així doncs, una aproximació dramatúrgica al fet escènic implica qüestionar-se cada element de l'espectacle: «a quin lloc de l'escenari estem, com interactuem entre nosaltres i amb el públic, de quina manera ens relacionem amb el llenguatge, amb cada element de la producció» (“Dramaturgy as a rehearsal space for the director”. A Re:search_dance dramaturgy. Torino: Prinp Editore, 2017). Però potser, allò que més defineix la pràctica dramatúrgica respecte d'altres disciplines com la coreografia o la direcció, és la idea que la dramatúrgia tracta sobre la connexió entre art i societat, «la idea que una representació artística no succeeix en una esfera tancada, sinó que sempre esdevé en relació amb el món» (Van Den Eynde, op. cit.). Per això, si volem investigar, definir o desenvolupar noves poètiques que s'articulin a partir del moviment, és fonamental que adoptem una perspectiva dramatúrgica: perquè hem de connectar-les amb el món i amb l'escena global. 

Presentació a càrrec de Carles Batlle

14.30 a 16.15 h | Pausa per dinar 

16.15 a 17.45 h | Taula 3.  Dramatúrgies incipients
Plantegem una conversa a partir de les principals preguntes, motivacions i desitjos desencadenats al llarg de la formació en coreografia a l’Institut del Teatre. El pas per aquesta formació, i la pràctica que n’ha sorgit, ha servit per evidenciar que cada coreògrafa desenvolupa una mirada pròpia sobre la dramatúrgia de la dansa, des de la què desplega els seus processos creatius. En aquesta taula intentarem, a través del diàleg, detectar les constants en el treball de les ponents, i veure les coincidències i diferències que es donen en les seves pràctiques dramatúrgiques.

Amb Sílvia Batet, Marta Fernández, Magdalena Garzón i Iver Zapata 

Moderació a càrrec de Constanza Brnčić

17.45 a 18 h | Pausa 

18 a 19.30 h | Comunicacions

Esther Criado Valladares: «Crisi i arts del moviment al segle XXI. Montdedutor: un estudi de cas»
La liminalitat és un concepte misteriós però recurrent en les recerques que aborden la creació artística en períodes posteriors a crisis o canvis socials. Jose A. Sánchez, J.P. Enrile, Ileana Diéguez o Núria Gómez investiguen per què unes determinades formes artístiques reapareixen en moments històrics liminals. En aquest cas, s’analitzarà l’art conceptual en el context de la crisi posterior a l’any 2008, com a codi fonamental que Montdedutor adopta —i reformula— en les seves pràctiques artístiques. Des d’un marc ontològic neomaterialista, es proposa una exploració de les relacions entre la «desmaterialització» del capitalisme financer (tardà o cognitiu) i la utilització i apropiació dels seus codis en contextos artístics. Mitjançant l’anàlisi de diferents peces de Montdedutor, s’examinarà com aquestes qüestionen els marcs de representació de les pràctiques escèniques a partir de la dislocació dels processos de significació. La relació entre les paraules i el món, els actes de parla i els actes performatius o el sentit i el significat esdevé l’eix dels dispositius que el duo presenta i que transcendeixen a un mer joc lingüístic per a esdevenir capítols d’una crítica —i alternatives— a les convencions escèniques, especialment a la centralitat del cos humà com a focus essencial del moviment. 

Oriol López Esteve: «Dramatúrgies de la diferència: obrint la dimensió escriptural de la dansa»
La meva comunicació pretén fer una breu revisió per la teoria i la pràctica de la dansa contemporània, tot analitzant la relació que estableixen amb la noció d’escriptura i la seva elaboració de l’element gràfic de la coreografia. Parteixo de dues hipòtesis: primerament que, a diferència d’altres llenguatges artístics com la cinematografia, els estudis dansístics s’han ocupat poc de pensar les repercussions estètiques i polítiques de la constitució gràfica i escriptural de la coreografia —més enllà de la preocupació per la notació. En segon lloc, també tractaré de sostenir que la praxi creativa s’ha interessat poc a desplegar «dramatúrgies de la diferència» que explotin aquesta dimensió. Tot revisant exemples moderns i contemporanis, l’objectiu de la proposta consisteix a elaborar algunes de les repercussions d’assumir plenament que la dansa és una forma d’escriptura sexuada que pot materialitzar la diferència dels cossos i del moviment. Aquesta revisió parteix, en part, de l’asseveració de Bojana Cvejić  segons la qual la pràctica dansística d’avui rebutja l’etiqueta de «coreografia», inclinant-se més aviat a definir-se com a «performance» o «dansa contemporània». Aquest rebuig també és constatable en l’àmbit de la teoria (entre d’altres a Lepecki). La darrera part la comunicació se centrarà a desenvolupar el potencial estètic i polític d’una concepció de l’escriptura coreogràfica basada, d’una banda, en la metodologia de Jacques Derrida i, de l’altra, en les elaboracions del feminisme de la diferència de l’Hélène Cixous i la Françoise Collin. Aquesta reformulació permetria generar altres dramatúrgies que alliberin la dansa d’una concepció presentista, centrada en la identitat i, a través de la dinàmica escriptura-cos sexuat, explorar el potencial polític i poètic de la diferència. 

Marta Momblant Ribas: «Dramatúrgia de la dansa: transposició d’un concepte, en el tot de la Dramatúrgia escènica, en l’escena operística contemporània»
A partir de l’anàlisi d’una dramatúrgia escènica operística, els aspectes diferencials de la dramatúrgia de la dansa sobreeixien crucials. La convenció de la dramatúrgia escènica ha acabat depenent fins a tal punt de la de la dansa, que les llindes, a voltes, es difuminen. La singular escriptura d’aquesta darrera homogeneïtza gest, moviment i desplaçaments en solistes, cor, ballarins, figuració i tècnics en l’escena. Recíprocament, la transposició que es fa del text d’una didascàlia indicant una escena de dansa en el llibret i/o en la partitura per tal d’assolir la corporeïtat escènica conté, inherentment, tots els estigmes de la conceptualització que cohesionen la dramatúrgia escènica. En fer confluir els eixos d’estudi, ineludibles en la nostra contemporaneïtat, que jo anomeno «Nova Producció de Nova Composició de Nova Dramatúrgia Textual —en estrena mundial—, del revisionisme d’un Mite Femení, d’antic Transgressor» s’ha analitzat la dramatúrgia escènica de L’enigma di Lea. L’anàlisi d’aquest muntatge, estrenat al Liceu, el 9 de febrer del 2019, de lideratge creatiu conformat per Benet Casablancas, Rafael Argullol i Carme Portaceli —amb Ferran Carvajal, Paco Azorín, Antonio Belart i Ignasi Camprodon—), s’ha abordat tenint en compte una perspectiva holística de gènere, de mirada en femení. En fer-ho, corroborarem fins a quin punt les dramatúrgies de la dansa es concatenen amb les escèniques. L’anàlisi de les dramatúrgies silencioses i visuals responen a la inquietud de posar en valor la clau d’interpretació que ha de permetre’ns detectar la idiosincràsia social a què es destina el fet artístic. Conseqüentment, aquest emmirallament conté dades d’autoconeixement transversal: social, cultural, filosòfic i estètic. La dramatúrgia de la dansa dins el tot escènic hi juga un paper determinant. 

Presentació a càrrec de Marta Galán

19.30 a 20 h | Debat final